Malauradament en poc temps m'han arribat notícies que no hauria volgut rebre tan aviat.
Els records de moments estimats, retornen de cop, en saber que algú que va formar part de la meva vida s'ha mort.
La Maria Dolors Laffitte amb qui vaig compartir tardes de música i cançons a Barcelona, en els seus inicis. Ara fa molts anys. I de la que guardo un record entranyable.
En Salvador Escamilla que em va donar la má, quan un dia em vaig presentar amb la meva guitarra i molts nervis al seu programa. I em va ensenyar a estimar la música, tot fent camí amb els seus programes en directe i els recitals per arreu.
En Joan Baptista Humet que malauradament ( com molts altres ) no ha tingut un reconeixement del seu treball fins que ha deixat d'estar amb nosaltres.
Van ser uns anys que no oblidaré mai, que no es poden resumir en aquest escrit perquè estan plens de vivències intenses i sensacions de vida.
El temps m'ha portat per d'altres camins i malauradament no vàrem continuar veient-nos.
Però vull fer arribar amb aquest escrit la meva tristesa per la seva mort.
Amb tot he tingut la sort de haver compartit amb ells una petita part de la meva vida.
Bon viatge amics! Espero que allà on estigueu la música us acompanyi amb les seves notes juganeres.
És trist com un fet important com va ser tot el moviment de la Cançò, que va portar a molta gent a escampar per arreu tot un sentiment de país i de cançons de tota mena. Hagi estat deixant en l'oblit a molts bons músics, i cantants.
Pot-ser només la mort fa recordar què vàren contribuir amb la seva implicació a normalitzar la llengua, denunciar injustícies i obrir camins nous. Per on avui molta gent camina sense mirar enrera. ( pot-ser els hi fa vergonya)
De tota manera amb la mort... arriben els homenatges. Surten amics intims per tot arreu i una colla de lloances que potser no caldrien si no haguèssin deixat de banda el seu treball i els hi haguèssin reconegut en vida la seva tasca.
Ja se sap, l' èsser humà ja les fa aquestes coses.
L’última fotografia?
